The Devil's Doorway

  Veig The Devil's Doorway per suggeriment de Marc Rosmini, el qual destacava el fet que el 1950 es fes un film molt més honest sobre la qüestió índia que el molt aclamat, però decididament mediocre, dancing with volves de Kevin Costner on mai s'assoleix expressar el punt de vista indi, malgrat que Costner feu sense cap mena de dubte una recerca antropològica molt complerta. Guy Trosper, el guionista d'aquest film, i Anthonny Man possiblement no es varen documentar tant, però sabien molt més, tenien prou ofici, de  com fer una historia creïble. Per la nostra sensibilitat pot resultar xocant veure Robert Taylor fent d'indi, però és molt demostratiu de l'habilitat de Mann com es va variant l'aspecte del personatge: mentre que a la primera escena hom no podria distingir-lo dels altres blancs, a les progressives aparicions, quan la seva situació i la dels seus progressivament empitjora, apareix cada vegada com més indi. Com assenyala el meu germà que la va veure amb mí, resulta sorprenent el compromís dels narradors que fa impossible cap mena de final feliç. Com film antiracista, el treball de Mann és encara del tot efectiu. Per qualsevol persona decent és un escàndol que un home pugui combatre, guanyant la medalla d'or del congrés, i se li negui la condició de ciutadà. L'experiència de Lance és molt semblant a la viscuda pel personatge indi de l'eastwoodiana flags of our fathers. Amercica havia canviat poc entre el final de la guerra civil i de de la segona guerra mundial, cosa que potser confirma la demolidora afirmació de Todd, segons el qual el racisme és un component necessari i estructural de la societat americana.

Engrunes de Metafísica

 

    Fent cas a Descartes he dedicat poques hores de la meva vida a fer metafísica. En part perquè crec que les raons seves són valides, però també perquè molt de temps he viscut esclafat pel comerç ordinari de les coses. Ara no sé si tendré la capacitat però podria tenir-ne el temps i em sembla que la idea més important a defensar seria l'assumpció de què la relació precedeix la substància, en el sentit en què la substància mateixa és una mena de relació o que el ser ha de pensar-se més com a relació que com a substància. Aquest és un resultat prefigurat i, vés a saber si enunciat, a les reflexions de Hegel i Nietzsche. Aquesta idea hauria de ser bàsica per pensar bé com queda determinada la realitat des de la física quàntica i per superar teories essencialment errònies com la del contracte social a la filosofia política o totes les teories ètiques definibles com teories de l'egoisme, de les quals la més important i decisiva en el nostre temps és l'utilitarisme. De fet, és una noció clau per poder bastir algun dia una filosofia veritablement universal perquè la fixació a la substància té molt de dèria occidental

De piscines i oligarques

 

            Segueixo amb relatiu interès les notícies que van anar sortint la setmana passada sobre el permís del govern per deixar omplir les piscines privades si es fan servir de refugi climàtic, idca redundant perquè les piscines sempre són un refugi climàtic pels que les poden utilitzar. En el fons hi ha evidentment la necessitat d'Esquerra de mirar de fer alguna cosa per alleujar la sequera i no emprenyar els que manen, cosa que seria molt poc catalana. Anava a dir als oligarques, però suposo que això estaria malament dit. Una de les coses que he aprés els darrers anys és que, com passa sovint, estava equivocat. Jo creia que oligarca era una paraula grega, però deu de de ser una paraula russa, perquè tots els oligarques estan allà i nosaltres, els països democràtics, d'això no en tenim.

I hired a contract killer

 

        Una de les coses que no he fet bé a la meva vida és haver deixat de seguit o no haver-me interessat per la carrera d`Aki Karismauki, del que no havia vist res fins a aquest any de 2024 que no sembla vagi a ser de gràcia. Afortunadament és de les que tenen més esmena i així vaig començar aquest mes veient Ariel (al Zumzeig amb el meu germà que explica com la va veure, aquí) i ahir vaig trobar a Movistar I hired a Contract Killer. Sí Ariel es pot entendre com una reformulació de High Sierra, amb uns protagonistes ben diferents de Humphrey Bogart i Ida Lupino, aquest darrer film sintetitza referències bàsicament franceses en una trama situada a la ciutat de Londres, un Londres del tot reconeixible tot i que no surti cap dels seus llocs emblemàtics.

                El protagonista de I hired a contract Killer és un oficinista anomenat Henri Boulanger, acomiadat del seu lloc de treball a una mena d'agència governamental després de quinze anys de servei. Són temps de privatització i decideixen començar pels estrangers. Henri és un home sense cap mena de vincle social ni capacitat d'establir-ne. Decideix suïcidar-se però és massa maldestre i pensa que farà més via contractant un assassí a sou. Contacta una organització a un local de l'East end, on li expliquen que subcontractaren el treball. Mentre espera la consumació dels seus dies coneix una atractiva venedora ambulant que li correspon, però quan intenta anular la seva comenda, es troba que el local ha estat demolit i que no té mitjà d'aturar el seu ja no desitjat assassinat.

            Henri és Jean Pierre Leaud una figura llegendaria que tanmateix no era un actor excepcional, els seus recursos es veien encara més limitats pel fet d'haver de parlar en anglès. Tanmateix, això no és un obstacle per un seguidor de Robert Bresson, un director que renuncià a treballar amb actors perquè ell volia models, (és a dir, gent que no expressi res i que siguin purament mitjans per què el director expressi amb la càmera). La presència de Leaud ens fa pensar a François Truffaut, perquè no és impossible imaginar-se Boulanger com un alter ego d'Antoine Doinel, en canvi, la figura del seu perseguidor, subccontractat per matar-lo, interpretada per Kenneth Colley està modelada a la manera dels herois de Melville. Hi ha però altres referències a films com the appartement, amb el que comparteix la presentació del personatge tot i que Boulanger és molt menys loquaç que Baxter o City Ligths, una altra comèdia que gira, en part, entorn de les pretensions de suïcidi d'un dels personatges.

                Tota aquesta relació no és contingent. Kaurismaki sembla conscient que ja ens han estat explicades moltes històries, hem vist moltes pel·lícules i que, per tant, podem pressuposar molt, per això, el tret més fonamental del seu estil és l'ús continuïtat d'el·lipses que donen al seu treball una gran eficàcia narrativa. Així no hi ha mai escenes explicatives ni justificadores, els personatges fan el que han de fer ja sigui enamorar-se, robar un banc, matar algú, seguint el principi enunciat per Poiccard en a bout de souffle, els enamorats estimen, els traïdors traeixen i així. De fet, el film podria ser mut perquè el diàleg és mínim, i Karismaki té prou amb els escenaris per definir els seus personatges. Malgrat això algunes sentencies fan un gran efecte, com el moment en què volent fugir els protagonistes de UK a Boulanger li sap greu que la noia deixi el seu país, de fet tampoc veiem que tingui relació amb ningú, i ella clou la qüestió dient que la classe obrera no té patria. A més de Leaud és ressenyable la presència en un paper episòdic d'una altra figura històrica del cine, i la canço, francesa: Serge Reggiani i la presència de Joe Strummer en l'escena del clip de més amunt.

De la ciència i de la ingenuïtat

 

        El Ramon m'envia aquest video i jo el poso aquí per conservar-lo i com a il·lustració d'un error que he comés durant molt de temps: pensar que la degradació de les institucions universitàries on em vaig educar i fins i tot treballar una mica, era contingent, casual o estava determinada a les facultats de lletres per les seva pròpia constitució. A la pel·lícula que comentava ahir, Marcelo diu en un cert moment que ell no és un filòsof sinó un professor de filosofia, (penso que molts hem dit coses semblants alguna vegada) és a dir que allò que és, és molt lluny del que hauria de ser. El testimoni del video ens mostra que qualsevol professor universitari està tan lluny de la ciència, com Marcelo o jo mateix podem estar allunyats de la filosofia. La universitat ja no té res a veure amb la producció del coneixement. Ja és obertament allò que Marcelo explicava als seus alumnes de la universitat seguint Rousseau, una eina de dominació del poder que ara és el financer. Res de tot això no és nou i evidentment té molt a veure amb allò que explica Todd: el fracàs generalitzat de tots els paisos occidentals en la universalització dels ensenyaments superiors.

Puan

 

Puan és el nom d'una petita ciutat prop de Buenos Aires i també del carrer d'aquesta ciutat on des fa unes dècades està situada la facultat de Filosofia i lletres, per això és també el títol del la comèdia presentada al festival de San Sebastian de l'any passat de Maria Alche i Benjamin Naishat. No en sabia gaire i vaig a veure-la per la ressenya que trobo al bloc de l'amic Joan Nonell. El centre del film és la competició entre dos professors que opten a la mateixa catedra. Jo he viscut de lluny i també en primera persona una competició com les reflectides a la pel·lícula, però no l'havia vist mai sobre una pantalla. La que surt aquí no és ni més ni menys indigna que que les que he viscut o presenciat. Al capdavall, la comparació més exacte seria la de dos equips que juguen i després l'arbitre decideix quin joc s'ha practicat i, per tant, quin és el guanyador. (o per dir-ho amb les paraules d'un antic professor meu que no era famós però que compartia nom amb un actor famós. hemos de partir de la base de que en una oposición, ninguno es mejor que otro) Com assenyala el Joan, un altre tema fonamental del film és de la difusió del discurs filosòfic. Al film veiem quatre modalitats diferents i cap convida especialment a l'optimisme.

El film es centra en la figura sobretot d'un dels professors Marcelo, molt ben interpretat per Marcelo Subieto. És un professor del tot lliurat a la tasca docent amb una personalitat introvertida i pare de família, mentre que el seu rival i contrapunt Rafael Sujarchuk és un home extravertit, parella d'una actriu de moda, molt més interessat en fer contactes internacionals, i redactar papers, favorable a la innovació, amb independència del seu contingut. La contraposició està ben establerta i respon a tipologies fàcils de trobar en la professió. En comparació a Sujarchuck, Marcelo és un perdedor i, com a mínim en el meu cas, Marcelo resulta molt més simpàtic i proper, però això no amaga la seva dimensió indubtablement ridícula. La pel·lícula està evidentment pensada i realitzada abans de l'arribada de Milei al poder, però és difícil veure tota la part final sense pensar en aquesta figura i el que pot suposar a l'hemisferi sud i més enllà. Possiblement la filosofia institucionalitzada mai no ha tingut cap altre funció real que la de coartada i tot apunta a que anem cap a un món, en el que ja no caldran coartades

Una historia de l'humor jueu

 

        He llegit els darrers dies El Humor judío. Una historia seria de Jeremy Dauber que va publicar Alcantilado l'any passat, amb la cura que distingeix els productes d'aquesta editorial. Ho he anat llegint en bona mesura a l'hospital mentre feia companyia a la meva mare. Com que de la informació més essencial va parlar el meu germà fa un any, aquí, jo donaré una impressió més subjectiva. M'he sentit relativament decebut amb el llibre, que essencialment és un treball acadèmic (amb les obligades notes a peu de pàgina), centrat sobretot a la literatura yiddish, i en el qual les referències als grans humoristes jueus americans, popularitzats per la cinematografia, fan una mica un paper d'esquer. He llegit el llibre des de la certa incomoditat que em provoca el no saber ben bé a hores d'ara que vol dir ser jueu. L'autor sembla, l'enquesta final citada pel meu germà és clara a aquest respecte compartir aquesta perplexitat. En tot cas el llibre pot ser una lectura profitosa per què té una reflexió ben treballada sobre l'humor i també perquè els exemples utilitzats componen una col·lecció d'acudits francament antològica.

        Des de la meva perspectiva, el llibre fa molta referència a figures com Woody Allen, Mel Brooks o els germans Marx, però en general no es fa una anàlisi del seu treball sinó que són utilitzats com exemples de les tesis de l'autor. Així en el cas d'Allan Stewart Könisberg es mostra la dimensió enginyosa de l'humor jueu i Mel Brooks il·lustra perfectament la inclinació jueva per l'obscenitat. Més interessant són les reflexions sobre els germans Marx, dels quals es parla molt al capítol sobre la identitat jueva i la importància de l'autoamagament a l'humor jueu: la figura de Groucho és interpretat com la del jueu que vol mostrar-se amb relatiu èxit com assimilat (remarquem que a l'Amèrica dels vint en molts àmbits jueu i alemany eren termes sinònims) però és molt més divertida i alliçonadora la figura de Chico que no és tant un italià, com algú que vol passar per italià (i que per tant és possiblement en realitat "menys" que un italià). Em va estranyar d'entrada que el llibre parli molt poc del que, cinematogràficament si més no, és el comic jueu més important del segle anterior Jerry Lewis, nascut Joseph Levitch, (deixem de banda Chaplin que sembla ser que no era d'origen jueu com moltes vegades s'ha dit, sinó gitano).. Només hi ha una referència a The Nutty professor, que és qualificada com una història típicament jueva (cosa indubtable). Una raó podria ser cultural, Lewis composà un personatge on no hi havia lloc per a l'etnicitat, una figura molt americana, però potser la raó de mes pes, és que l'análisi de Dauber és essencialment filològic, allò que li interessa realment és la literatura, i Lewis ha estat l'humorista més visual de la història al menys des de que el cinema deixà de ser mut. Potser això hagués variat si Lewis hagués mostrat el film que va fer sobre l'holocaust, però que no només no va exhibir, sinó que va destruir per complet físicament